Arturito Pomar, amb només dotze anys, sortia a les portades de les revistes dels anys quaranta com un nen prodigi dels escacs. Es va convertir en una figura popular a Espanya en una època de misèria i, gràcies a ell, el joc de les seixanta-quatre caselles es va posar tan de moda que milers d’espanyols van començar a practicar-lo. El règim franquista, interessat a mostrar el costat amable de la dictadura, no va dubtar a aprofitar-se del prestigi cultural i intel·lectual que li reportaria la fama internacional de Pomar. El van explotar fent-lo jugar simultànies i certàmens, abusant de la seva figura infantil per als seus propis interessos. En la memòria col·lectiva queda la idea que, en deixar de ser nen, va deixar de jugar i va caure en l’oblit, però la realitat és que Pomar va continuar progressant en els escacs molt després de ser considerat un nen prodigi.
De jove, ja sense l’ajuda del Govern, va viatjar durant tres anys per tot Amèrica, guanyant tornejos i diners a la mateixa velocitat que els dilapidava. Els diners no significaven res per a ell; havia esdevingut un home excèntric que només entenia d’escacs. En tornar a Espanya, es va casar i va tenir set fills. Per mantenir la seva família, es va fer funcionari de Correus, però no va abandonar la seva gran i única passió: els escacs.
Tot i la nombrosa família i la feina, va continuar jugant arreu del món, i va assolir el seu moment clau a l’Interzonal d’Estocolm de 1962, el torneig previ al campionat mundial. Allà es va enfrontar completament sol als millors del món: els jugadors russos i Bobby Fischer, dels EUA. Havia arribat al cim de la seva carrera, però l’esforç sobrehumà de preparar les partides gairebé sense dormir el va trencar i li va desencadenar esquizofrènia.


